26 de maig 2009

Punt i final

Aquest article encara no ha estat publicat.

Durant tota la meva vida he hagut de barallar-me constantment per demostrar o reclamar d’on sóc. Els meus origens em delaten, amb solemnitat, instants després de presentar-me. La meva llengua és la castellana i, encara que vulgui negar-ho, se’m nota quan parlo el català. Però, els meus amics de Madrid i d’Andalusia, em diuen que tinc accent català. ¿No voldran dir que el meu parlar està ple de paraules del castellà de Catalunya?
Al Regne Unit i als Estats Units canten Gershwin amb allò de que a tu t’agraden els /təˈmeɪɾoʊs/ i a mi els /təˈmɑːɾəʊs/, però és diferent pels que la nostra llengua materna no és l’anglès. Que no som d’allà és evident i ho demostren, sovint, amb impertinència. I no sols això, sinó que hem d’aguantar que el fet de tenir un accent determinat ens creï un handicap que està fora del nostre control. Tot per culpa de la ignorància: depenent d’on sigui la persona amb la que parlo i del seu nivell cultural, dic si sóc d’Spain o de Catalonia. Doncs els “foreign or something” som catalogats en diferents sacs: llengua materna anglesa, Comonwelth, països rics d’Occident, sud d’Europa, est d’Europa, resta del món segons nivell de riquesa (o de pobresa).
Un neozelandès amic meu em diu sempre que sóc un ‘Catalan Separatist’ ja que, segons ell, no puc tenir una conversa sense dir alguna cosa de la terra que em va veure créixer. Però és que allà d’on venim i allà on anem és tan important per a nosaltres com el nostre propi nom: ens caracteritza i modifica. En certa manera la religió i la política la podem elegir, però la nacionalitat és quelcom que va més enllà del passaport.
Em reuneixo amb els meus amics per a fer unes pintes i sempre hi ha comparacions entre els nostres països o regions d’origen. A vegades tinc la sort de conèixer un Irlandès o algú de la ex-Iugoslàvia i la connexió impressiona, doncs la solidaritat uneix més que cap altra coincidència cultural.
A Londres tot es presenta diferent i més difícil; la Unió Europea no sembla que hagi apropat tant els països: títols universitaris, oficis i experiències no és convaliden amb tanta facilitat. Però després de tant de temps intentant deixar de ser un nouvingut més a l’Albion, ara he tornat a La Torre i em sento estranger a casa meva.
I és que Catalunya no dóna la benvinguda tan efusivament com creiem. Ara veig el programa Un lloc estrany i em sento identificat. Les comparacions són inevitables i no es pot igualar la gran capital occidental al petit poble de la costa. Allà trobava a faltar això, aquí trobo a faltar allò. Però no és sols el que hi ha i el que no hi ha, és també la sensació d’agermanament. No pas amb els anglesos, sinó amb tots els que són allà per raons més o menys similars a les meves. Arriba un moment en què et sents més acollit entre set persones de vuit països que de tota una comunitat amb una identitat més o menys definida.
Arribar a un lloc nou és sempre difícil. Tornar també ho és. Ara experimento la barreja de totes dues coses. El pitjor no és sentir-me un peix fora de l’aigua, sinó un peix de riu en mig de l’oceà.
Amb això acaba una etapa i una experiència. I amb aquest punt i final també acaba Nedant el Tàmesi. El nou any portarà noves històries.