16 de juliol 2008

Connexió trobada

I am human and I need to be loved Just like everybody else does *
“How Soon Is Now?”, The Smiths

Arribo a l’estació d’autobusos. Està ubicada en un centre comercial i sempre està plena de gent. A la meva parada, un noi em mira i em somriu. Un torrent de sang comença a bullir dins el meu pit. Li torno el somriure, tímid. Passa un minut o dos.
Tres somriures o quatre, i mou el cap per indicar-me que vol parlar amb mi en una zona més tranquil·la, en una cantonada on no hi ha ningú. M’apropo conscient de què significa allò. Una conversa curta i li dic que no sóc dels que se’n van al llit amb el primer que passa pel davant. Dóna’m el teu telèfon i et truco un dia, li dic, però em diu que no. Tampoc el pensava trucar, era un formalisme.
El meu bus arriba i és ple. Com puc, em faig camí fins al centre. En un gir, la gent m’empenta i caic, quasi com si fos la Bridget Jones, a sobre d’un noi jove i elegant que seu en un costat. La meva pell camaleonitza dins del vermell autobús. Ell somriu i em sento alleugerit. Arriba la seva parada i s’aixeca quedant tan a prop meu que sento el rastre del perfum del matí. Vols el seient?, em diu. No, però vull el teu número, penso mentre faig que no amb el cap i somric. Aquí queda la cosa, sóc tímid i no m’atreveixo a més. T’hauré de buscar a la secció de connexions perdudes de GumTree.
Sóc de festa amb uns amics. Som al Soho, una zona on els locals d’ambient se succeeixen l’un rere l’altre per carrerons obscurs barrejats, també, amb bordells on les noies es lloguen quasi com si fossin a la capital holandesa.
Ballem a Ghetto sense parar. Sóc entre amics i, mica en mica, es va reduint el grup. Les parelles són les primeres a marxar. Després són els que tenen algú especial amb qui trobar-se en algun altre lloc. Al final els solters ens quedem fent xerinola.
La música ens acompanya. Entre cançons dignes dels Fab40, es barregen versions de cançons de la nostra adolescència, revivals plens de sentiment. Les lleugerament lesbianes t.A.T.u. versionen el How Soon is Now? (“És ‘ara’ aviat?”) dels Smiths. Canto content, em porta records de quan no podia parlar amb normalitat dels meus sentiments.
La gent va desapareixent i ja tan sols estic amb una amiga. Al nostre voltant, els rebuigs de la nit londinenca. Fem l’últim glop i sortim. Almenys et tinc a tu, em diu. Li passo el braç per les espatlles i somric. Vens a dormir a casa? Demà et faig ‘pancakes’, li dic. Riem descobrintnos com un matrimoni antic.
Som ja al meu barri quan passem per davant de l’església de Saint John’s, Fulham. Veig una parella sortint dels seus jardins i ell es corda el cinturó. Ens mirem uns instants. Em pregunto si han anat a desfogar l’acalorament d’aquestes primeres nits d’estiu o si ell buscava un lavabo. De totes totes, és heretgia.
Ric amb la meva amiga d’algun acudit senzill però, alhora, estic trist. Londres, ciutat on tants gais d’arreu del món van a parar buscant tranquil·litat i aquí sóc, anant a casa tot ‘sol’. Dec ser l’únic. Penso en la cançó dels Smiths un altre cop. “There’s a club if you’d like to go, you could meet somebody who really loves you. So you go and you stand on your own, and you leave on your own, and you go home, and you cry and you want to die”**.
El somriure se’m talla. La meva amiga em mira. Estàs bé? Saps que t’estimo, oi? Somric de nou. Això és més important.

* Sóc humà i necessito ser estimat, igual que la resta del món.
** Hi ha una disco, per si vols anar-hi, on podries conèixer algú que realment t’estimés. Hi vas i t’estàs tot sol, i te’n vas sol, i tornesa casa, i plores i et vols morir.

Imatge de Jaume Casajoanes

[Llegeix la resta de la revista.]