16 de juliol 2008

Connexió trobada

I am human and I need to be loved Just like everybody else does *
“How Soon Is Now?”, The Smiths

Arribo a l’estació d’autobusos. Està ubicada en un centre comercial i sempre està plena de gent. A la meva parada, un noi em mira i em somriu. Un torrent de sang comença a bullir dins el meu pit. Li torno el somriure, tímid. Passa un minut o dos.
Tres somriures o quatre, i mou el cap per indicar-me que vol parlar amb mi en una zona més tranquil·la, en una cantonada on no hi ha ningú. M’apropo conscient de què significa allò. Una conversa curta i li dic que no sóc dels que se’n van al llit amb el primer que passa pel davant. Dóna’m el teu telèfon i et truco un dia, li dic, però em diu que no. Tampoc el pensava trucar, era un formalisme.
El meu bus arriba i és ple. Com puc, em faig camí fins al centre. En un gir, la gent m’empenta i caic, quasi com si fos la Bridget Jones, a sobre d’un noi jove i elegant que seu en un costat. La meva pell camaleonitza dins del vermell autobús. Ell somriu i em sento alleugerit. Arriba la seva parada i s’aixeca quedant tan a prop meu que sento el rastre del perfum del matí. Vols el seient?, em diu. No, però vull el teu número, penso mentre faig que no amb el cap i somric. Aquí queda la cosa, sóc tímid i no m’atreveixo a més. T’hauré de buscar a la secció de connexions perdudes de GumTree.
Sóc de festa amb uns amics. Som al Soho, una zona on els locals d’ambient se succeeixen l’un rere l’altre per carrerons obscurs barrejats, també, amb bordells on les noies es lloguen quasi com si fossin a la capital holandesa.
Ballem a Ghetto sense parar. Sóc entre amics i, mica en mica, es va reduint el grup. Les parelles són les primeres a marxar. Després són els que tenen algú especial amb qui trobar-se en algun altre lloc. Al final els solters ens quedem fent xerinola.
La música ens acompanya. Entre cançons dignes dels Fab40, es barregen versions de cançons de la nostra adolescència, revivals plens de sentiment. Les lleugerament lesbianes t.A.T.u. versionen el How Soon is Now? (“És ‘ara’ aviat?”) dels Smiths. Canto content, em porta records de quan no podia parlar amb normalitat dels meus sentiments.
La gent va desapareixent i ja tan sols estic amb una amiga. Al nostre voltant, els rebuigs de la nit londinenca. Fem l’últim glop i sortim. Almenys et tinc a tu, em diu. Li passo el braç per les espatlles i somric. Vens a dormir a casa? Demà et faig ‘pancakes’, li dic. Riem descobrintnos com un matrimoni antic.
Som ja al meu barri quan passem per davant de l’església de Saint John’s, Fulham. Veig una parella sortint dels seus jardins i ell es corda el cinturó. Ens mirem uns instants. Em pregunto si han anat a desfogar l’acalorament d’aquestes primeres nits d’estiu o si ell buscava un lavabo. De totes totes, és heretgia.
Ric amb la meva amiga d’algun acudit senzill però, alhora, estic trist. Londres, ciutat on tants gais d’arreu del món van a parar buscant tranquil·litat i aquí sóc, anant a casa tot ‘sol’. Dec ser l’únic. Penso en la cançó dels Smiths un altre cop. “There’s a club if you’d like to go, you could meet somebody who really loves you. So you go and you stand on your own, and you leave on your own, and you go home, and you cry and you want to die”**.
El somriure se’m talla. La meva amiga em mira. Estàs bé? Saps que t’estimo, oi? Somric de nou. Això és més important.

* Sóc humà i necessito ser estimat, igual que la resta del món.
** Hi ha una disco, per si vols anar-hi, on podries conèixer algú que realment t’estimés. Hi vas i t’estàs tot sol, i te’n vas sol, i tornesa casa, i plores i et vols morir.

Imatge de Jaume Casajoanes

[Llegeix la resta de la revista.]

04 d’abril 2008

Papers coneguts

“A què has vingut a Londres?” em pregunten, i no sé què respondre. Hi ha moltes raons. Explico la meva residència a la ciutat en el passat. Explico la meva tornada desitjada. Explico els daltabaix que he viscut per arribar-hi, la por a l'avió, el temps esperant, el diner reunit i els preparatius escolars. “A quina universitat estudies?” em pregunten sempre tot seguit. Estudio en una universitat espanyola, a distància i tinc la sort de poder fer els exàmens aquí. Això m'ha facilitat les coses. Haver començat una carrera a Londres, haver-la deixat a mitges, haver tornat a començar de zero, m'ha fet ser previsor i escollir-ne una que em permetés anar i venir si volia (no a tot arreu, però sí a unes quantes ciutats somniades).
Comença el curs i tot són aparadors plens de llibretes noves i estoigs amb el ratolí cuiner. Entro en una botiga i m'ho enduria tot. Papers de colors, punts de llibre adhesius, cartolines, llapis, gomes, sobres. Els meus ulls fan pampallugues però, en un atac de maduresa, compro l'imprescindible, allò per què he vingut a buscar; al cap i a la fi, estudiar a distància redueix la quantitat de material que necessito. Per als exàmens ja em compraré nous bolígrafs per a assegurar-me que no me'n faltin.
Sóc a Portobello i en acabat de les compres tinc dues parades més. La primera és la meva universitat, un recinte amb nom de fruiter on semblo haver entrat en una altra dimensió. Camino per passadissos de jardí tardorenc, per portes petites com si seguís, un cop més, el conill d'Alícia. Tot d'una sóc en un pati d'escola envoltat de nens de no més d'onze anys. Accents, accents de tot arreu, accents castellans, gallecs, valencians, andalusos. Paraules barrejades, xifres en castellà, monedes en anglès. Jocs que desconec amb noms que aquí semblen estrangers. Una mestra se m'acosta: “Te puedo ayudar?” i m'informa d'on és la meva universitat: al costat de la guarderia. Per la finestra nens petits jugant, presumiblement, també en castellà.
Surto al cap d'una estona amb els papers en regla i de cop m'adono que al meu voltant, a mesura que m'allunyo d'aquells murs, la gent deixa de parlar en la meva llengua. No sé on sóc, per uns instants, doncs sembla que encara no hagi arribat.
Molt a prop està l'escola on treballa el Kurt, el jove director d'un col·legi privat. A l’entrar m'adono que tot és molt diferent. L'estructura endreçada i cronometrada de les institucions britàniques; el desordre inequívoc d'un ambient estrany. Nens i nenes tots iguals amb la mateixa americana, però no és per ser privada, és un comú en aquest país. Penso en els avantatges i els enumero al meu cap. A la fi ens trobem i m'ensenya les instal·lacions, totalment diferents al meu estimat Antoni Roig. El timbre sona i els alumnes surten en una embranzida ordenada pels amples passadissos. Alguns es paren i parlen amb el meu amic. Un nen i una nena intercanvien paraules en català. El Kurt m'explica que estudien un any a Catalunya i un altre a Londres. Em sorprenc i els llanço un adéu tímid al que responen amb somriures i rialles.
Recollim uns papers i sortim. Hem quedat amb la seva esposa per a fer un cafè abans que ella vagi a classe. Encara que ja té alguns títols, segueix endavant en el seu aprenentatge en aquest nou país.
Un ràpid trajecte en cotxe, una parada per passar a buscar la Jo –abraçades per un encontre després de tants mesos– i ja som en una zona que conec bé: cap allà, el YWCA on vaig conèixer l'Amber tot estudiant polonès, per aquí, el jardí on berenava abans d'entrar al Birkbeck College, divisem Tavistock Square, d'on m'agradaria no tenir memòries tan tristes, i ja som al voltant del UCL, on voldria passar les tardes.
La Jo m'explica les novetats, m'explica les tafaneries dels amics comuns, m'explica en què consisteix el seu curs i, inevitablement, arribem al tema més dur per a ella. Després de tants anys vivint i treballant legalment en aquest país, ara que aconsegueix el seu passaport, per un tecnicisme de dos dies està a punt de no poder seguir amb el seu curs. Amb els ulls brillants em parla de la injustícia burocràtica i la ràbia se'm contagia.
A través de la finestra veiem com els joves se'n van en direcció a les estacions i gent no tan jove camina amb motxilles en la mateixa direcció on la Jo ja corre. Penso en si aquesta imatge durarà gaire abans que li neguin la plaça finalment. Penso en com n'és d'essencial tenir un aprenentatge i en la dificultat que els títols posen. “Què val més, el coneixement o el paper?”, li pregunto al Kurt. Em mira mig trist i somriu.