01 de gener 2007

Renovació

Tinc pressa, molta pressa. Tanta com el conill blanc al que perseguí l’Alicia. "I shall be too late", deia mirant el rellotge que treia de la seva armilla. Sí, jo arribo tard, avui. Tard a una celebració molt important. Una festa a la que assisteixo per primera vegada però que, alhora, és com si la conegués de tota la vida.
Recorro la ciutat en aquests trens soterranis carregat amb les ampolles. Hi ha massa gent. Tots alhora ens adonem que hi ha unes obres “previstes” a les estacions on volem fer transbord. Ens mirem els uns als altres preguntant-nos si arribarem mai al nostre destí.
A la fi sóc a l’adreça que posa a la invitació. És la primera vegada que hi vaig i m’ha costat trobar-la. Truco al timbre i em rep un noi que em reconeix, potser, per descripcions o per fotos. Jo a ell no el conec i aquest serà un dels aspectes més sorprenents de la vetllada: a la casa tan sols hi ha dues persones a les que he vist amb anterioritat i, només una d’elles, és, el que podem dir, una amiga. Però no sóc pas l’excepció; no hi ha ningú que conegui tothom, de fet, pràcticament tots som desconeguts per a tots.
La casa és acollidora i vaig saludant gent de la que ja n’he sentit a parlar milers de vegades fins que arribo a la cuina, on és la meva amiga. Abraçades, feia temps que no ens vèiem. Posa el cava a la nevera, si us plau.
Dono voltes per la sala, pico una mica d’aquí i una mica d’allà. Parlo amb aquest i amb aquella i, tot d’una, m’adono que aquesta ha de ser una festa realment especial. Som a finals de novembre i celebrem Acció de Gràcies. Som més de vint però tan sols quatre són americans. Tots venim de diferents estils de vida, països i formacions però, sens dubte, formem un grup realment homogeni de persones amb inquietuds molt similars. L’edat, el sexe, la religió, la raça... no són pas importants aquesta nit. Això és tan evident com la pròpia celebració de la festa americana. Però, què és aquesta festa? Què és el que es celebra? Què és la festa, realment?
Tot ha canviat amb el pas del temps. I també les festes. Aquesta, en particular, està en el seu propi procés, que jo visc no solament com a espectador. Acció de Gràcies. Donem les gràcies. Una festa tradicionalment familiar. Una festa americana. Gall dindi rostit i salsa de mirtils. I res de tot això succeeix. No som als Estats Units sinó a Anglaterra; no mengem gall dindi ni tan sols carn. Ah, sí, la salsa sí, i què bona. És com un somni. Una salsa dolça feta d’un fruit estrany per a un mediterrani com jo. Una salsa que no havia tastat mai i que, d’altra banda, és com si la conegués de sempre. Una salsa que la televisió sembla haver fet tan famosa com el Warhol la sopa Campbell.
Després de l’extens àpat, ja més engrescats pels vins que hem portat entre tots, és hora de les converses. Moviment. Tothom parla amb tothom, no es creen grupets ni es margina ningú. Filosofia, religió, política... qualsevol tema és vàlid. Fem festa, trenquem la pinyata al jardí! La pinyata artística amb forma de l’animal desaparegut a la taula. El gat i el gos ens miren sorpresos. Hi ha molt moviment però sembla que s’hagin adaptat a aquesta homogeneïtat.
Fa fresca i tornem ràpid a dins. Jo he portat la meva pròpia versió del que significa l’arribada a Amèrica: intento fer un rom cremat però no surt bé. Potser les latituds no són les adequades. Però, quines són les adequades? No som a milers de quilòmetres del país que va veure néixer aquesta festa? No hem reinventat una tradició? No farem d’aquest dia una nova data assenyalada? No encerclarem a partir d’ara aquest dia en el nostre calendari, tots nosaltres, nascuts a Europa i Àfrica?
Repasso els discos que tenen el matrimoni al que pertany la casa i, de cop, em trobo l’Homogenic de Björk i sembla ben bé tot un senyal del què és aquesta nit. Premo el play i m’assec al sofà. Sóc en un cantó. Veig la gent com es mou. Veig com parla. Veig com riu i com balla al ritme de la música. El gat va d’una falda a l’altra com si busqués una mica de cadascú. Estic en silenci però em sento en una conversa. La casa, el menjar, el so, els animals. Els companys i companyes de festa. Tot em parla. Perquè tot és festa.