01 de desembre 2007

El vermell i el groc

L'estiu ho crema tot. Fins i tot aquí on la pluja cau durant mesos i sembla com si la humitat ho hagués impregnat tot fins a l'ànima. L'essència dels elements, l'esperit dels objectes. També de les persones. La gent passeja com mullada i impregnada d'aquesta grisor d'hivern. De cop arriba el sol i la gent s'afanya a sortir al carrer amb les samarretes curtes i les sandàlies brasileres. Jo, acostumat a un sol més càlid, encara porto la meva cardigan com si fos la nova Mrs de Winter veient Mrs Danvers dins la cornuallenca casa en flames. Flames que ho envolten tot, que s'enduen un futur incert, un passat obscur, un present prou clar.
Pensant en aquesta pel·lícula, sóc transportat pel moviment de les flames, hipnotitzat per la seva dansa, a una imatge més antiga encara, que no he vist mai, sinó en gravats i pintures. Una imatge tan tràgica i tan dolguda que fins i tot jo la sento acompanyada de patiment. M’imagino com seria la vista d’aquells primers dies de setembre de fa més de tres segles, des d’aquest parc on la gent juga a pilota i pren banys solars. Darrera meu el que ara és la Tate Modern; davant, un immens foc. El més gran de la història de la ciutat, en què es va perdre la catedral de Saint Paul i tants altres edificis que caracteritzaven la silueta de la metròpoli. Avui tenim una altra catedral, si és possible més bonica, però la memòria existeix, i juga amb nosaltres de maneres insospitades; tant, que em sembla com si hagués estat allí aquell 1666. La sort va fer que no s'haguessin de lamentar gaires morts; fins i tot van dir “figures singulars”. Però, jo em pregunto, no n’és prou una? El foc és puresa, és clar, però aquell foc no va purificar res. Aquell foc ens deixa –perquè ho fa encara avui– una sensació amargant que fa que quasi sentim la picor del fum al nostre coll.
Mentre espero l'Amber fent la fotosíntesi en aquest jardí, observo com es mou la gent d'una manera totalment diferent a com ho feia la darrera vegada que vaig venir a visitar el museu. Aleshores semblaven trets d'un còmic obscur, americà diria. Un Sin City anglès on la pluja no cessa de caure, la població camina lentament com en una dansa en codi, on tot és del color gris de l'asfalt mullat. Ara tot és ple de colors, de moviments suaus i tranquils. No hi ha paraigües ni robes amples i fosques. Samarretes curtes i tirants. Alguns nois juguen ja sense part de dalt, potser per distingir-se dels seus contrincants, potser per atraure mirades, potser, tan sols, per suportar aquesta calor. Però jo no m'he tret encara la meva jaqueta.
Passejant per la vora del riu amb l’Amber, miro el Parlament i el meu cervell em retorna imatges i paraules pintades de vermell i groc, del color del foc que encara enlluerna la meva ment des de l'altra banda del riu, del que escapo per sort quan som a la Torre de Londres. D'aquest foc que segueix present en la nostra intel·ligència col·lectiva i també, d'una manera física, en aquest monument a Monument, la columna en memòria d'aquesta tragèdia.
Al arribar al nostre destí, el Big Ben em torna a la memòria i em fa explicar-li històries de Carnestoltes, dels Dimecres de Cendra i de com el rei Carnaval crema mentre endrapem sardines que no hem enterrat. Tot pel record del novembre passat quan, aquí a Clapham Common, on hem vingut a menjar les millors pizzes de la ciutat, vam celebrar Bonfire Night, nit de focs d'artifici en honor de Guy Fawkes, que fracassà en el seu intent d'explotar el Parlament de Westminster. El moviment, la gent, aquesta plaça. Tot em recorda aquella nit màgica en la que el cel obscur de tardor es va omplir, per uns minuts, dels colors que veig en els ulls de la gent aquesta tarda d'estiu.
Miro l'Amber un instant i als seus ulls també veig aquest color tan intens i carregat de significat. Per la seva ment passa la mateixa imatge. El color vermell i groc ara es barreja amb el blau, el verd i el violeta. Ens agafem de la mà i comencem a córrer.

Fotografia per Liane Volkmann

[Llegeix la resta de la revista.]

01 de maig 2007

La pàgina en blanc

Avui he sortit d’hora de la feina. Era l’aniversari d’un company i l’encarregada ha portat pastetes que hem menjat, amb una mica de té i fent xerinola, després de fer la reunió setmanal. Com que demà és festa, en acabat, l’encarregada ens ha dit que marxéssim.
Jo havia quedat amb l’Amber després de la feina però, ara, tinc una estona ben llarga fins l’hora acordada. Així doncs, en comptes de girar cap a la dreta, en direcció a l’estació de metro, giro cap a l’esquerra en direcció a Hyde Park i m’endinso al meravellós jardí. Camino tranquil·lament, no tinc pressa, i vaig observant cada racó. Miro la gent, miro els arbres, miro els bancs gravats de recordatoris d’Aquí passà els darrers anys la meva estimada, o Aquí ens vam conèixer.
Com aquest matí m’he acabat el llibre en el camí al treball, abans de sortir de l’oficina, he mirat el catàleg de BookCrossing per veure si dins la meva ruta hi ha algun llibre interessant per recollir i, de passada, alliberar el meu. Casualment n’hi havia un al Rose Garden del parc, molt a prop de Wellington Arch. És la biografia de Zamenhof, que fa temps que volia llegir però que tan sols trobava en esperanto.
Content amb la troballa i amb haver posat en llibertat el meu llibre, segueixo el camí. El meu proper destí serà el riu però, en comptes de passar cap a Green Park, prefereixo baixar un parell de carrers en direcció a Chelsea, per poder passejar per King’s Road. En aquella zona hi ha moltes botigues pijes, de roba molt cara, però també hi ha força botigues de segona mà. Aquí, aquestes botigues, solen ser de fundacions i organitzacions no governamentals. En tinc de favorites i em dirigeixo cap a elles. M’agrada remenar però avui no tinc temps per mirar-me roba. Però és que no solament hi ha roba, també hi ha objectes, música i llibres. Remeno àlbums i senzills i en trobo un parell que em criden l’atenció. També miro els llibres i n’agafo dos que són clàssics: Woolf i Wilde, que no sols tenien la ve doble en comú.
Sense adonar-me’n ja sóc al riu i camino per la seva vora fins que arribo a Westminster. Allí creuo una vegada més per passejar per la riba sud. Però el passeig no dura gaire ja que em paro al National Film Theatre. Allí agafo una propaganda per saber quines pel·lícules vull venir a veure, i un cafè que bec mentre remeno mapes i llibres al mercat de llibres usats de davant el cinema. Miro i remiro. N’hi ha tants que no sé per on començar. N’agafo un amb una coberta massa interessant com per deixar-lo passar. De ben segur que en trobaria un munt que m’agradarien però surto corrents quan m’adono de l’hora que és. Sort que sóc tot just sota el pont de Waterloo i, en un moment, ja sóc a Charing Cross Road.
Allí, esquivo llibreters carregats d’antiguitats i joves treballadors amb caixes que fan olor a tinta nova, fins que arribo a Foyles, la meva llibreria favorita. Trec la llengua i ralenteixo per no cridar l’atenció quan sóc dins la botiga. Tranquil·lament, busco la secció d’història on he quedat amb l’Amber. A l’arribar hi veig que ella encara no hi és. Em trec la jaqueta i m’assec al terra. Amb l’índex, passo per sobre dels títols fins que en trobo un que em sembla prou interessant. L’agafo i llegeixo la contraportada. L’Amber arriba i s’asseu al meu costat. Agafo el llibre que he comprat al costat del riu i li dono. Sorpresa, mira la coberta durant uns instants. El significat sobrepassa les paraules. Els llibres s’obren i les lletres cauen deixant les pàgines en blanc. Un immens somriure il·lumina el seu rostre. Jo també somric.
Observem els llibres que ens envolten i, mentre parlem sobre la història dels nostres països, també parlem de la nostra pròpia. La setmana que ve anirem a la British Library, la biblioteca per excel·lència. Tinc moltes ganes de veure l’exposició que ens hi porta i totes aquelles parets plenes de llibres.
Després de sopar ja torno cap a casa. Aquesta vegada tinc un camí molt llarg i agafo el metro. S’obren les portes, entro i m’assec. Miro la gent i observo els llibres que llegeixen. El Harry Potter és el que surt guanyant. Trec la meva troballa i començo a llegir la fascinant història del doctor Esperanto. Pàgina rere pàgina, vaig gaudint la vida i aprenent d’ella mateixa.

01 de gener 2007

Renovació

Tinc pressa, molta pressa. Tanta com el conill blanc al que perseguí l’Alicia. "I shall be too late", deia mirant el rellotge que treia de la seva armilla. Sí, jo arribo tard, avui. Tard a una celebració molt important. Una festa a la que assisteixo per primera vegada però que, alhora, és com si la conegués de tota la vida.
Recorro la ciutat en aquests trens soterranis carregat amb les ampolles. Hi ha massa gent. Tots alhora ens adonem que hi ha unes obres “previstes” a les estacions on volem fer transbord. Ens mirem els uns als altres preguntant-nos si arribarem mai al nostre destí.
A la fi sóc a l’adreça que posa a la invitació. És la primera vegada que hi vaig i m’ha costat trobar-la. Truco al timbre i em rep un noi que em reconeix, potser, per descripcions o per fotos. Jo a ell no el conec i aquest serà un dels aspectes més sorprenents de la vetllada: a la casa tan sols hi ha dues persones a les que he vist amb anterioritat i, només una d’elles, és, el que podem dir, una amiga. Però no sóc pas l’excepció; no hi ha ningú que conegui tothom, de fet, pràcticament tots som desconeguts per a tots.
La casa és acollidora i vaig saludant gent de la que ja n’he sentit a parlar milers de vegades fins que arribo a la cuina, on és la meva amiga. Abraçades, feia temps que no ens vèiem. Posa el cava a la nevera, si us plau.
Dono voltes per la sala, pico una mica d’aquí i una mica d’allà. Parlo amb aquest i amb aquella i, tot d’una, m’adono que aquesta ha de ser una festa realment especial. Som a finals de novembre i celebrem Acció de Gràcies. Som més de vint però tan sols quatre són americans. Tots venim de diferents estils de vida, països i formacions però, sens dubte, formem un grup realment homogeni de persones amb inquietuds molt similars. L’edat, el sexe, la religió, la raça... no són pas importants aquesta nit. Això és tan evident com la pròpia celebració de la festa americana. Però, què és aquesta festa? Què és el que es celebra? Què és la festa, realment?
Tot ha canviat amb el pas del temps. I també les festes. Aquesta, en particular, està en el seu propi procés, que jo visc no solament com a espectador. Acció de Gràcies. Donem les gràcies. Una festa tradicionalment familiar. Una festa americana. Gall dindi rostit i salsa de mirtils. I res de tot això succeeix. No som als Estats Units sinó a Anglaterra; no mengem gall dindi ni tan sols carn. Ah, sí, la salsa sí, i què bona. És com un somni. Una salsa dolça feta d’un fruit estrany per a un mediterrani com jo. Una salsa que no havia tastat mai i que, d’altra banda, és com si la conegués de sempre. Una salsa que la televisió sembla haver fet tan famosa com el Warhol la sopa Campbell.
Després de l’extens àpat, ja més engrescats pels vins que hem portat entre tots, és hora de les converses. Moviment. Tothom parla amb tothom, no es creen grupets ni es margina ningú. Filosofia, religió, política... qualsevol tema és vàlid. Fem festa, trenquem la pinyata al jardí! La pinyata artística amb forma de l’animal desaparegut a la taula. El gat i el gos ens miren sorpresos. Hi ha molt moviment però sembla que s’hagin adaptat a aquesta homogeneïtat.
Fa fresca i tornem ràpid a dins. Jo he portat la meva pròpia versió del que significa l’arribada a Amèrica: intento fer un rom cremat però no surt bé. Potser les latituds no són les adequades. Però, quines són les adequades? No som a milers de quilòmetres del país que va veure néixer aquesta festa? No hem reinventat una tradició? No farem d’aquest dia una nova data assenyalada? No encerclarem a partir d’ara aquest dia en el nostre calendari, tots nosaltres, nascuts a Europa i Àfrica?
Repasso els discos que tenen el matrimoni al que pertany la casa i, de cop, em trobo l’Homogenic de Björk i sembla ben bé tot un senyal del què és aquesta nit. Premo el play i m’assec al sofà. Sóc en un cantó. Veig la gent com es mou. Veig com parla. Veig com riu i com balla al ritme de la música. El gat va d’una falda a l’altra com si busqués una mica de cadascú. Estic en silenci però em sento en una conversa. La casa, el menjar, el so, els animals. Els companys i companyes de festa. Tot em parla. Perquè tot és festa.