01 d’octubre 2006

Westenders

Com cada dia, arribo a casa a dos quarts de sis del vespre. Tan sols he entreobert la porta i una olor intensa de menjar picant ja envaeix totes les cavitats del meu sistema respiratori. Al fons es sent música en una llengua que, un temps enrera, no hauria sabut reconèixer. A la tauleta del petit rebedor hi ha un munt de cartes; una a una, les vaig passant tot llegint els noms impronunciables de gent que no conec, o que sols són protagonistes d’anècdotes que no vaig viure. Dic hola en veu alta, ben fort, però ningú no em respon. A la sala, el televisor està engegat però ningú no se’l mira: emeten nous capítols d’una sèrie que vaig veure començar; els subtítols per a sords estan posats. Ressegueixo les línies uns segons però em cansa l’argument amb personatges totalment desconeguts. Decideixo deixar-la com està i em dirigeixo a la cuina. Allí em trobo en Raj cuinant un plat que, amb voluntat, vaig tastar temps enrere entre glops d’aigua i engrunes de pa: el picant no m’agrada però ell no entén la paraula suau. A la taula, una noia de pell molt blanca, amb una creu brillant penjant del coll, remena una infusió de té. Em pregunto què en pensarien els pares de l’una i l’altre si això anés per llarg. No sé qui és però aquesta escena, que ja havia vist abans, em fa pensar que és la nova amiga d’en Raj. El seu nom és Leslie, em diu i, la veritat, em sorprèn que sigui anglesa. Quatre frases i faig mutis escales amunt mentre obro una carta d’algú amb qui, un altre temps, vaig compartir grans moments. Al passadís, davant la porta musical, ensopego amb una sabata. Deixo anar un renec però a ningú no sembla molestar-li. En deixo anar un altre referint-me al volum de la música però tampoc rebo resposta. Amb un cop de porta ja sóc a la meva habitació. Sabates fora. I la jaqueta també. Em tiro al meu llit cansat i preguntant-me si sóc feliç. Miro per la finestra i veig com passa un avió. D’on vindrà? Em quedo pensant. En passa un altre, i un altre, i un altre més. Què vindrà a fer tota aquesta gent? Agafo el comandament de la minicadena i l’engego: aquesta vegada la llengua en la que canta la coneixem tots però la seva nacionalitat no concorda. Al cap d’unes quantes cançons, que taral·lejo alhora que desendreço el meu cau, m’entra gana i torno a la cuina. A la taula de fusta ara hi ha més gent. En Raj m’ofereix del seu menjar indi compartit però, pensant en el meu estómac, he de dir-li que no. Mentre xerrem de vanitats de la vida quotidiana, em faig una amanida. La Sula també hi és, ja no sona la seva música escandinava, i també hi és en Pierre, el seu xicot. Ells mengen petits àpats precuinats acompanyats del biryiani de peix del Raj. Per la porta apareixen en John i la Wanda. Decideixo obrir el Priorat que vaig portar la darrera vegada. Seguim parlant durant hores. Parlem de política, de música, d’històries. D’història. Però, sobretot, parlem de les nostres terres. De la història de les nostres terres, de com veiem els nostres països, de com veiem el passat dels nostres països: al cap i a la fi, podríem recrear la segona guerra mundial en aquella cuina. Vull fumar, però sóc l’únic de la casa que fuma: obro la porta del jardí i, des del llindar, amb una cigarreta en una mà i la copa de vi a l’altra, segueixo discutint. Escolto una rèplica un pel llarga, me’ls miro, els observo. Un estrèpit em distrau. Miro el cel estrellat i un avió passa per sobre del meu cap. Però aquesta vegada sí entenc què és el que vénen buscant en aquesta ciutat. Torno a dins. Tot d’una, els meus companys de casa, es queden mirant-me, callats. Estic somrient i ells saben per què.

Fotografia per LG

Aquest article no va ser mai publicat.
[Llegeix la resta de la revista]