01 de juliol 2005

Tube

“El cercle roig atravessat de blau contenia el nom de la estació.” tradueixo de While England Sleeps (Mentres Anglaterra dorm) de David Leavitt. “Prometia altres estacions: Richmond prometia Kew Gardens, que prometia Gunnersbury, que prometia Turnham Green (…) i Earl’s Court i Londres, Londres!”. Llegeixo sense cansament tot rememorant tantes hores al metro d’aquella gran ciutat. Ara, amb la meva tornada, tot es veu difús en la llunyania. La màgia s’hauria perdut si les paraules de Leavitt haguessin estat llegides en un dels meus matinals trajectes kilomètrics atravessant l’est de Londres, atravessant la City fins arribar a Knightsbridge. Ara, recordant com una amiga, en un vagó del tube, feia una fotografia amb el seu mòbil a un dels cercles rojos amb la franja blava que indicava que estàvem parats a Liverpool Street, m’adono de com trobo a faltar aquella immensa teranyina subterrània. M'adono de com ha disminuït la meva lectura des que ja no faig ús del transport públic, com he oblidat en un calaix el meu iPod que ensordia el murmuri de la gent amb música. I recordo tantes converses amb una companya de treball, viscudes a la District Line de camí a Bromley-by-Bow on ens separariem i ella seguiria fins a Stratford o Barking i jo arribaria, a peu o en bus, depenent de l’estat del temps, a casa meva.
“Les línies profundes, la Picadilly, la Northern, la Bakerloo!” segueix Leavitt. Al principi trobava estrany anomenar les línies de metro, pero en una de les meves escapades a Catalunya, de passada per Barcelona, vaig adonar-me de com n’eren d’útils, els noms, doncs les indicacions allí es perdien en els color o els números, mentre que a Londres els noms sempre romanien. Amb tot, una amiga catalana, resident a Londres quan jo vaig arribar, sempre deia com n’és de millor el metro de la capital catalana. Jo, encara avui, ho dubto. Sí que és cert que quan no he pogut arribar, a Barcelona, a algun lloc sense metro, la caminada ha estat curta, però també la ciutat és bastant més petita. Amb tot i això, la infraestructura de TFL [Transport for London] és, sense dubte, molt més acurada i amb molta més precisió, ja sigui en tren, metro o bus.
Recordo agafar l’interminable Central Line fins a Ealing, per veure a dues amigues [diferents anys, mateixa zona] i en sortir demanar unes Chips a una xinesa en la mateixa andana de metro. “Amb Garlic Mayonnaise”, li faig saber en l’últim moment. Ella, és clar, no es recorda de mí, però segueix en el seu lloc de treball al cap de dos anys.
“This is Holborn. Please mind the gap between the train and the platform” diu la veu en aquesta parada en el meu viatge de tornada. Això és Holborn –la City–. Si us plau, pareu compte amb l’espai entre el tren i l’andana, ens recorda una i una altra vegada.
Sortint de Liverpool, hi ha gent que treballa, els divendres a la nit, ocupant-se de que la gent no s’adormi a la seva parada. Més d’una vegada m’hauria fet falta, però així no hauria arribat mai a estacions llunyanes com Arnos Grove, quan vivia a Holloway. Sort que hi havia tren de tornada, ja que una vegada vaig arrivar a Ealing Brodway, quan vivia a Holland Park i, encara que coneixia la zona, era presa de la por.
Sempre m’ha agradat mirar a la gent com entra i se’n va. Què fan, què llegeixen (molts d’ells minúsules Bíblies de butxaca). El moviment impertèrrit d’una ciutat submergida. La propera vegada que sigui a la gran ciutat –aquesta vegada haurà de ser de visita– agafaré la Circle Line en un punt qualsevol i no baixaré fins arribar al meu punt de partida.
Fer servir la Jubilee Line des de Westminster en direcció est és tot un plaer, doncs les noves estacions que finalitzen a Stratford on, potser, el 2012 es faran les Olimpíades, són totes noves, segures i els rails ferms i sense sots. Oh, Canary Wharf! Perfecta, àmplia i neta estació on es filmà part de The Matrix. Però sens dubte, Charing Cross [o Charing-T com deia Huxley a Brave New World] és l’estació que més m’agrada, amb els seus murals històrics pintats en rajola.
Avui en dia London ha crescut i Richmond, tant allunyat, ja no és independent. Tampoc ho és Westminster ni Hamersmith ni tantsols Cockforsters. Tot unit gràcies a una inmensa canonada subterrània.

*

Després d'aquest número, la revista La Sínia va canviar de grup editorial i també canvia l'estil d'aquests articles. Així comença l'Època II.
Als primers dos números d'aquesta segona etapa, no m'hi podreu trobar. Al primer, el 51, no hi vaig participar. Al 52, l'article va quedar fora per errors logístics. Aquest article el podreu trobar en aquest espai virtual.
A més, d'aquí en endavant, podreu llegir una edició en línia de la revista en format PDF.
Si voleu llegir el número 51, primer de la Època II, premeu aquí.