01 de gener 2005

Llengües

Queda enrera un altre any, un altre Nadal de menjars a casa, on potser hem compartit taula amb cares noves. Potser hem parlat més en anglès perquè les noves famílies sorgides a l’estranger s’acostumen a aquesta llengua. De totes totes ens hem passat el temps bevent vi i menjant. D’aquesta manera estava tot barrejat per la llengua culinària: el francès.
No dic això referint-me que el menjar francès és el millor –per aquestes terres del nord, la cuina espanyola és fashion– sinó que la cuina sembla sempre estar marcada per la seva llengua. O com a mínim això sembla en aquests paratges on mengem pomme fondant o haricot vertes. Una vegada, en un restaurant, tot mirant la carta, em vaig sorprendre i vaig haver de preguntar si tenien la carta en anglès. El cambrer em va mirar amb grans ulls i em va dir que aquella era la carta en anglès. Em vaig tornar roig Coca-Cola, com és de suposar
Els lingüistes anglesos es vanaglorien de que el seu idioma, al contrari que el català, el francès o l’espanyol, no té una acadèmia que “limpia, fija y da esplendor”.
El primer diccionari d’anglès va ser un comparatiu llatí-anglès a mitjans del segle quinze. El més important diccionari anglès va ser el de Johnson el 1755, però la seva funció era més prescriptiva que descriptiva –deia què i cóm dir les coses en comptes de dir el que es deia.
D’aquesta data en endavant, i a causa de no tenir una institució reguladora, apareixen centenars de publicacions amb l’ànim de comptar paraules. El Webster’s Third International Dictionary of the English Language té més de quatre-centes cinquanta mil entrades, el diccionari Oxford té vint volums –segons puc veure en l’anunci a la contraportada del meu Concise.
Així doncs, sembla que un diccionari no té com a objectiu primordial fer un estudi de la llengua, sinó vendre exemplars; evidentment a través de titulars de l’estil de “centenars de noves paraules”. Però, com pot ser que d’un any a l’altre la llengua creixi tant? És una qüestió de màrqueting.
Em sorprenc emprant paraules angleses en la nostra llengua, però n’hi ha moltíssimes. Amb les noves tecnologies hem après a acceptar préstecs com a neologismes i no crear o usar paraules en la nostra llengua. Però això ho fan totes les llengües respecte a moltes d’altres.
Una de les coses que sempre m’ha cridat l’atenció és com l’anglès sempre manté la grafia original. No com nosaltres que diem escànner o crep. En anglès no és estrany parlar de tapas o tenir un patio. Però tampoc parlar del señor, i si ho fas i ho escrius, li posaràs la marca a la ena. També pots anar a prendre un coffee al café encara que potser el que ha fet el rètol no va fer els A levels en francès i ha escrit Cafe’ o fins i tot Caf’e. Per suposat hi ha excepcions com mascara, que és el maquillatge de les pestanyes que ha perdut la pronúncia i la grafia italiana.
Tot mirant el diccionari –el meu Concise, encara rai tan sols dues-centes quaranta mil paraules– em trobo de tot.
Primer miro què hi diu dels accents i les marques diacrítiques. Algunes conegudes com l’acute [é], la tilde [ñ] o la cedilla [ç], però també d’altre com el háček [č] o l’streg [ø]. I tot això essent paraules en aquest anglès importat.
Parlar de rendezvous o de protégé no és estrany, tot i que a vegades els significats varien amb els quilòmetres. Al cap i a la fi el francès era la llengua oficial al país durant una pila d’anys. Una altra cosa és parlar d’un renegado, de propaganda o dels paparazzi. I a pesar que son paraules que tenim en la nostra llengua –la primera prové de l’espanyol, la segona del llatí i la darrera de l’italià– a vegades es perden les normes i parlem d’un paparazzi en comptes d’emprar el singular paparazzo. O a vegades diem que “she is a baseball aficionado” i ens quedem tan amples.
Altres exemples són: del rus pogrom [masacre ètnica], de l’alemany schadenfreude [plaer de la mala sort d’altri] i waltz [vals], de l’afrikaans trek [camí llarg a peu], del sànscrit mandala, del micmac (llengua nativa del Canadà) caribou [ren], del grec kudos [honor], del jiddisch chutzpah [audàcia sense vergonya], de l’hongarès goulash [l’especiada sopa de vedella i verduretes], del lapó tundra [tundra], del suec tungsten [tungstè] i del polonès Czech [txec].
Vist tot això i sabent una mica d’història d’aquesta llengua i d’aquest país –ocupació rera ocupació–, potser no seria mala idea tenir una acadèmia anglesa to clean, fix and give splendour.