01 de juliol 2005

Tube

“El cercle roig atravessat de blau contenia el nom de la estació.” tradueixo de While England Sleeps (Mentres Anglaterra dorm) de David Leavitt. “Prometia altres estacions: Richmond prometia Kew Gardens, que prometia Gunnersbury, que prometia Turnham Green (…) i Earl’s Court i Londres, Londres!”. Llegeixo sense cansament tot rememorant tantes hores al metro d’aquella gran ciutat. Ara, amb la meva tornada, tot es veu difús en la llunyania. La màgia s’hauria perdut si les paraules de Leavitt haguessin estat llegides en un dels meus matinals trajectes kilomètrics atravessant l’est de Londres, atravessant la City fins arribar a Knightsbridge. Ara, recordant com una amiga, en un vagó del tube, feia una fotografia amb el seu mòbil a un dels cercles rojos amb la franja blava que indicava que estàvem parats a Liverpool Street, m’adono de com trobo a faltar aquella immensa teranyina subterrània. M'adono de com ha disminuït la meva lectura des que ja no faig ús del transport públic, com he oblidat en un calaix el meu iPod que ensordia el murmuri de la gent amb música. I recordo tantes converses amb una companya de treball, viscudes a la District Line de camí a Bromley-by-Bow on ens separariem i ella seguiria fins a Stratford o Barking i jo arribaria, a peu o en bus, depenent de l’estat del temps, a casa meva.
“Les línies profundes, la Picadilly, la Northern, la Bakerloo!” segueix Leavitt. Al principi trobava estrany anomenar les línies de metro, pero en una de les meves escapades a Catalunya, de passada per Barcelona, vaig adonar-me de com n’eren d’útils, els noms, doncs les indicacions allí es perdien en els color o els números, mentre que a Londres els noms sempre romanien. Amb tot, una amiga catalana, resident a Londres quan jo vaig arribar, sempre deia com n’és de millor el metro de la capital catalana. Jo, encara avui, ho dubto. Sí que és cert que quan no he pogut arribar, a Barcelona, a algun lloc sense metro, la caminada ha estat curta, però també la ciutat és bastant més petita. Amb tot i això, la infraestructura de TFL [Transport for London] és, sense dubte, molt més acurada i amb molta més precisió, ja sigui en tren, metro o bus.
Recordo agafar l’interminable Central Line fins a Ealing, per veure a dues amigues [diferents anys, mateixa zona] i en sortir demanar unes Chips a una xinesa en la mateixa andana de metro. “Amb Garlic Mayonnaise”, li faig saber en l’últim moment. Ella, és clar, no es recorda de mí, però segueix en el seu lloc de treball al cap de dos anys.
“This is Holborn. Please mind the gap between the train and the platform” diu la veu en aquesta parada en el meu viatge de tornada. Això és Holborn –la City–. Si us plau, pareu compte amb l’espai entre el tren i l’andana, ens recorda una i una altra vegada.
Sortint de Liverpool, hi ha gent que treballa, els divendres a la nit, ocupant-se de que la gent no s’adormi a la seva parada. Més d’una vegada m’hauria fet falta, però així no hauria arribat mai a estacions llunyanes com Arnos Grove, quan vivia a Holloway. Sort que hi havia tren de tornada, ja que una vegada vaig arrivar a Ealing Brodway, quan vivia a Holland Park i, encara que coneixia la zona, era presa de la por.
Sempre m’ha agradat mirar a la gent com entra i se’n va. Què fan, què llegeixen (molts d’ells minúsules Bíblies de butxaca). El moviment impertèrrit d’una ciutat submergida. La propera vegada que sigui a la gran ciutat –aquesta vegada haurà de ser de visita– agafaré la Circle Line en un punt qualsevol i no baixaré fins arribar al meu punt de partida.
Fer servir la Jubilee Line des de Westminster en direcció est és tot un plaer, doncs les noves estacions que finalitzen a Stratford on, potser, el 2012 es faran les Olimpíades, són totes noves, segures i els rails ferms i sense sots. Oh, Canary Wharf! Perfecta, àmplia i neta estació on es filmà part de The Matrix. Però sens dubte, Charing Cross [o Charing-T com deia Huxley a Brave New World] és l’estació que més m’agrada, amb els seus murals històrics pintats en rajola.
Avui en dia London ha crescut i Richmond, tant allunyat, ja no és independent. Tampoc ho és Westminster ni Hamersmith ni tantsols Cockforsters. Tot unit gràcies a una inmensa canonada subterrània.

*

Després d'aquest número, la revista La Sínia va canviar de grup editorial i també canvia l'estil d'aquests articles. Així comença l'Època II.
Als primers dos números d'aquesta segona etapa, no m'hi podreu trobar. Al primer, el 51, no hi vaig participar. Al 52, l'article va quedar fora per errors logístics. Aquest article el podreu trobar en aquest espai virtual.
A més, d'aquí en endavant, podreu llegir una edició en línia de la revista en format PDF.
Si voleu llegir el número 51, primer de la Època II, premeu aquí.

01 d’abril 2005

Markets

Una de les atraccions més emblemàtiques de London, sens dubte, són els mercats. Tots hem sentit a parlar d’algun d’ells en alguna ocasió. No podem oblidar com Audrey Hepburn passejava pel, en un temps passat, mercat de flors de Covent Garden; ara mercat d’artesania amb un toc chic.
N’hi ha de tots tipus i colors. Com a Camden, que el que no li falta, de fet, és el color. Agafant la Northern Line de metro direcció nord, ja ens adonarem que la meitat del vagó es pensa abaixar a la nostra parada –hem de tenir molt de compte amb el que diem, doncs el català sembla ser parlat en àmbits no tan reduïts. Arribem a Camden, que sembla una petita ciutat amb botigues que ho venen tot. Al carrer sembla que ens haguem aturat als ’80, doncs els punquis, mods i hippies són per tot arreu, amb les corresponents botigues de botes, tatuatges i discos de vinil. Si ens endinsem en algunes de les petites botigues, ens semblarà entrar a Wonderland, com Alícia, que tot d’una apareixen passadissos plens de parades amb menjars, olors i colors totalment desconeguts. Al sortir, seguirem carrer avall fins Candem Lock, on ens hi podem passar el dia. Per dinar podrem picar una mica de tot, jo recomanaria les creps d’una petita parada de fusta –un de xampis com a segon, i un de canyella i llimona de postres. Segur que et preguntaran si vols garlic i pepper –digues que yes. El més sorprenent, la roba de segona: no tens vestit de faralaes?, no pateixis, aquí el trobaràs; jaquetes de pell a 20 lliures i texans a cinc. Tot net i en bon estat. Recorda't de regatejar.
Camden és un dels més coneguts però, estareu d’acord amb mi, que Portobello n’és més. Jo crec que el Council de Notting Hill (Kensington & Chelsea) va pagar la pel·lícula del mateix nom per poder fer propaganda. Tenint els Encants a Barcelona, no paga la pena. La zona, per suposat, sí, però no fa falta que hi aneu el cap de setmana. Un passeig després de dinar i la migdiada a Holland Park.
Però no tots els mercats són tan extravagants o cridaners. També n’hi ha de molts que s’assemblen al mercat dels dimarts a La Torre, on la gent va a fer les compres de la casa. Com el de East Street a Elephant & Castle, zona re-parlada entre espanyols per una llegenda falsa relacionada amb una infanta Castellana. El seu encant resideix en la gent i, si mirem més enllà de l’aparença deixada de les parades, podrem veure tot una història i una tradició. Per a mi, la seva màgia, està en la darrera parada del carrer, que sempre està overbooking. El seu encarregat és un home amb un encant especial. Potser per la seva energia o potser per la seva manera de parlar. Pareu orella, perquè el seu accent londinenc costa d’enganxar. La seva política és ben clara: com més barat, millor. Comença dient que a Dixons està a £35.99 i després diu “I am going to give it to you for £20” (us ho deixo en £20), silenci, “Forget about £20, I’ll give it to you for £5” (oblideu-vos de £20, us ho deixo per £5). Però el més sorprenent no és la baixada de £30.99, sinó que és un reproductor de DVDs, que si en veus dos ja l’has amortitzat. O sinó es tracta d’una planxa, un arrissador, un karaoke portàtil o un walkman per una lliura. Compte no prendre mal amb les coses que tira de regal, escena més adient a una cavalcada de reis mags, però amb el mateix allau de gent –de com a mínim 40 anys! Però el millor és la seva trademark, marca personal: acompanya la seva cridòria repetint una i una altra vegada “Ia, ia, ia.”, que si no hi penses, no t’adones que el que vol dir es here, aquí: aquí et compraràs set aparells i no et gastaràs més de 40 lliures.
Però el mercat que em té robat el cor es el d’Old Spitalfields, a Liverpool Street. Aquí tot sembla tenir un ordre més que notable, després del que hem vist abans. És el mercat més londinenc de tots. Malauradament, està sent rehabilitat i ampliat, en contra de la voluntat de molta gent. Però, esperem, no perdrà el seu encant. Aquí trobaràs allò que buscaves, no simples souvenirs, regals amb significat. I gustos i olors i colors que ens fan entendre, una mica més, el que és viure a l’est de London, com a la famosa sèrie EastEnders (Gent del barri) que continua viva a la televisió britànica.
En sortir d’Spitalfields per Brushfield Street, ens toparem amb Market Coffee House, un petit bar que sempre està ple, on podrem descansar alhora que prenem un Cream Tea, té amb scones, pastes típiques angleses que són una meravella. Al cap i a la fi, tot es veu millor prenent un té.

Foto per LG

01 de gener 2005

Llengües

Queda enrera un altre any, un altre Nadal de menjars a casa, on potser hem compartit taula amb cares noves. Potser hem parlat més en anglès perquè les noves famílies sorgides a l’estranger s’acostumen a aquesta llengua. De totes totes ens hem passat el temps bevent vi i menjant. D’aquesta manera estava tot barrejat per la llengua culinària: el francès.
No dic això referint-me que el menjar francès és el millor –per aquestes terres del nord, la cuina espanyola és fashion– sinó que la cuina sembla sempre estar marcada per la seva llengua. O com a mínim això sembla en aquests paratges on mengem pomme fondant o haricot vertes. Una vegada, en un restaurant, tot mirant la carta, em vaig sorprendre i vaig haver de preguntar si tenien la carta en anglès. El cambrer em va mirar amb grans ulls i em va dir que aquella era la carta en anglès. Em vaig tornar roig Coca-Cola, com és de suposar
Els lingüistes anglesos es vanaglorien de que el seu idioma, al contrari que el català, el francès o l’espanyol, no té una acadèmia que “limpia, fija y da esplendor”.
El primer diccionari d’anglès va ser un comparatiu llatí-anglès a mitjans del segle quinze. El més important diccionari anglès va ser el de Johnson el 1755, però la seva funció era més prescriptiva que descriptiva –deia què i cóm dir les coses en comptes de dir el que es deia.
D’aquesta data en endavant, i a causa de no tenir una institució reguladora, apareixen centenars de publicacions amb l’ànim de comptar paraules. El Webster’s Third International Dictionary of the English Language té més de quatre-centes cinquanta mil entrades, el diccionari Oxford té vint volums –segons puc veure en l’anunci a la contraportada del meu Concise.
Així doncs, sembla que un diccionari no té com a objectiu primordial fer un estudi de la llengua, sinó vendre exemplars; evidentment a través de titulars de l’estil de “centenars de noves paraules”. Però, com pot ser que d’un any a l’altre la llengua creixi tant? És una qüestió de màrqueting.
Em sorprenc emprant paraules angleses en la nostra llengua, però n’hi ha moltíssimes. Amb les noves tecnologies hem après a acceptar préstecs com a neologismes i no crear o usar paraules en la nostra llengua. Però això ho fan totes les llengües respecte a moltes d’altres.
Una de les coses que sempre m’ha cridat l’atenció és com l’anglès sempre manté la grafia original. No com nosaltres que diem escànner o crep. En anglès no és estrany parlar de tapas o tenir un patio. Però tampoc parlar del señor, i si ho fas i ho escrius, li posaràs la marca a la ena. També pots anar a prendre un coffee al café encara que potser el que ha fet el rètol no va fer els A levels en francès i ha escrit Cafe’ o fins i tot Caf’e. Per suposat hi ha excepcions com mascara, que és el maquillatge de les pestanyes que ha perdut la pronúncia i la grafia italiana.
Tot mirant el diccionari –el meu Concise, encara rai tan sols dues-centes quaranta mil paraules– em trobo de tot.
Primer miro què hi diu dels accents i les marques diacrítiques. Algunes conegudes com l’acute [é], la tilde [ñ] o la cedilla [ç], però també d’altre com el háček [č] o l’streg [ø]. I tot això essent paraules en aquest anglès importat.
Parlar de rendezvous o de protégé no és estrany, tot i que a vegades els significats varien amb els quilòmetres. Al cap i a la fi el francès era la llengua oficial al país durant una pila d’anys. Una altra cosa és parlar d’un renegado, de propaganda o dels paparazzi. I a pesar que son paraules que tenim en la nostra llengua –la primera prové de l’espanyol, la segona del llatí i la darrera de l’italià– a vegades es perden les normes i parlem d’un paparazzi en comptes d’emprar el singular paparazzo. O a vegades diem que “she is a baseball aficionado” i ens quedem tan amples.
Altres exemples són: del rus pogrom [masacre ètnica], de l’alemany schadenfreude [plaer de la mala sort d’altri] i waltz [vals], de l’afrikaans trek [camí llarg a peu], del sànscrit mandala, del micmac (llengua nativa del Canadà) caribou [ren], del grec kudos [honor], del jiddisch chutzpah [audàcia sense vergonya], de l’hongarès goulash [l’especiada sopa de vedella i verduretes], del lapó tundra [tundra], del suec tungsten [tungstè] i del polonès Czech [txec].
Vist tot això i sabent una mica d’història d’aquesta llengua i d’aquest país –ocupació rera ocupació–, potser no seria mala idea tenir una acadèmia anglesa to clean, fix and give splendour.