01 d’octubre 2004

Le fromage

L’havanera diu que l’avi se’n va anar a Cuba a bord del Català; jo vaig venir a London a bord d’easyJet, tot perdent, en aterrar, un dels costums més bonics de la nostra cultura: el menjar. I és que sembla mentida com n’és d’important el que ens omple la panxa dia a dia quan ets lluny de casa. La mala notícia és que no te n’adones d’això fins que no has passat uns dies i ja et mors per menjar quelcom que coneguis.
Menjar és una de les coses que sempre m’ha agradat fer, però no em refereixo a menjar a McDonalds i afartar-se de french fries i Big Macs cent per cent colesterol, zero per cent tradició. Em refereixo a anar al restaurant amb amics o amigues i, tot prenent un bon vi, tastar gustosos plats d’orígens diversos.
A casa sóc l’únic que no sap cuinar. Bé, ara que visc "sol", n'he après una mica, però no com la família. Totes elles saben fer meravelles amb pocs ingredients. A més, una germana és xef, garantint sempre exòtiques noves combinacions de gustos desconeguts.
El vi és important, també, però no ho és tot. Abans de venir, no n’havia begut gaire, convençut de que no m’agradava. Ara el tasto i l’escullo de la llista de vins. A més, no havia saborejat gaire vi estranger (de fora d’España). En aquest país (quasi) tots els vins en són i és sorprenent com llocs que no t’haguessis imaginat et poden acontentar de valent. South Africa és el meu exemple. Mai m’havia pensat que els vins de Graham Beck em podien delectar; però no tan sols a mi, perquè l’he begut i vist a cartes arreu d’Europa. Jo diria que aquí tenen més tradició de veure vi que no pas nosaltres; però no a casa, sinó al restaurant i al pub. Beure vi, i escollir-lo, en una discoteca és habitual. A vegades, però, et tocarà emprar gots de plàstic.
Una altra de les novetats que he descobert aquí ha estat els còctels, i m’he enamorat del Kir Royale, tan senzill com Champagne amb Crème de Cassis.
Triar el restaurant no és tan fàcil. Com a tot arreu pots trobar molts de grecs, xinesos o vegetarians, però també malais, celtes, espanyols o lituans.
Suposso que el fet que el menjar anglés es constitueixi de Fish and Chips i patates al forn, ha fet que el habitants d’aquesta ciutat estiguin encantats a dinar a fora i en cuina també de fora.
El problema que veig és que escollir un restaurant tranquil i bo no és tan fàcil, doncs al contrari que a París o Barcelona, on trobes restaurants fantàstics en carrerons desconeguts, aquí solen estar per zones i tots arrenglerats en el un carrer.
Una de les excepcions, però, és Giovanni’s, un restaurant italià que no hauríem pas trobat si no fóssim tant xafarders i no ens haguéssim aturat per mirar a través d’una finestra. És important, també, donar segones oportunitats i anar als restaurants als que vas dir no, de moment en un principi. D’aquesta manera vaig descobrir Farmhouse Table on l’ànec es desfà i la sopa de llenties és del color de la pastanaga.
Si el que t’agrada és color, camina per Angel i descobriràs una allau de nous paladars, com el Masala Zone, un restaurant de nova i tradicional cuina índia que complau fins i tot a aquells als qui el picant els fa plorar.
De tant en tant, però, és bo recuperar les tradicions i demanar els plats en el teu idioma. Per celebrar el meu aniversari, vam anar a Mar i Terra, on vaig poder ensenyar allò que m’ha fet créixer als meus amics londinencs. Una bona descoberta, va ser, i les boles de formatge de cabra i mel van aigualir-nos de dolçor.
En aquestes nits d’estiu, el que més m’agrada és una conversa compartint una taula de formatges. Al Grape Street trobaràs una nit llarga de calma i vi. La versiò contrària és Gordon’s Wine Bar, a Embankment. Endinsa-t'hi i baralla’t per una taula, que desprès et barallaràs amb tu per decidir quins formatges i quin vi escollir, doncs la llista és interminable. El lloc és meravellós: les parets plenes d’objectes i quadres antics i l’article complet de la boda de la reina Elisabeth. Tot fusta i ple de gent, a dins fa calor i a fora tens el Thames.
Amb formatge vaig gaudir de valent l’altre dia quan la meva amiga americana em va convidar a la seva casa a Fulham. Ella va comprar le fromage a la parada francesa al mercat del dissabte, jo vaig comprar un Valpolicella a OddBins, i ho vam gaudir al seu patio, amb música de Getz i Björk, tot contant els avions que passen sota l’astre Sol d’aquest estiu de fresca.

Imatge: Lunch in Fleet Street, Keystone.
Extreta de The Spirit of London, Paul Cohen-Portheim, 1950.