01 de juliol 2004

A vista d’ocell

Quan em pregunten com és London no sé què respondre. Tothom espera el de sempre: que és gran però els edificis son petits, que és ample però els carrers són estrets, que és multicultural però no hi ha gaire interculturalitat o que hi ha molta gent tot i que et sents sol; però, ara que em disposo a escriure (descriure) les vivències d’aquesta vida que duc aquí, tot ho veig d’una manera molt diferent. No faig turisme per mi mateix, tan sols quan un parent o un amic ve de visita i toca el recorregut de sempre: des de la casa de la Reina Elisabeth [perquè aquí no es diu Isabel], tot creuant Saint James’s Park, arribem a Embankment, voregem el riu i veiem el Big Ben i les Cases del Parlament, creuem el Thames i ens encaminem, fent un mos a Jubilee Gardens, a la Tate Modern, el meravellós museu d’art contemporani, on artistes des de València a Tokio es barallen per exposar. Aquest passeig ens deixa un sabor a tendresa i primavera. Però London no és així, o no del tot. En aquesta ciutat també hi ha brutícia –com a la nostra capital–, i gent mal educada i trànsit i sorolls i rapidesa. Sobretot rapidesa. Sí, m’agrada estar aquí però crec que no vaig començar a estimar la ciutat de veritat fins que no em vaig canviar de casa, del l’oest del centre a l'est de l’oest. Aquell dia, que tot i ser febrer era càlid i assolellat, vaig veure una altra part de London: la minúscula bellesa que ningú veu.

Anar en cotxe no era, llavors, una cosa a la que estava acostumat, però aquell dia em vaig asseure al davant (esquerra) de la furgoneta en la que el nostre amic ens duia, amb totes les nostres pertinències, on, des d’aquest moment, seria la casa nostra. Sortint de Kensington vorejant els parcs, vam arribar al riu que ens acompanyaria fins la City, des d’on un carrer llarg, amb diversos noms, ens deixaria a les fronteres del barri de Bow que, es pot dir, és on vivim. En aquest primer viatge en automòbil vaig veure coses que no veus en altres moments; coses que no m’haurien passat desapercebudes si no hagués viatjat tant de temps en metro. Coses com llums de carrer engalanats com si anessin de boda, petites escultures de metall en cada cantonada, un dansador de bronze subjecte tant sols per les seves sabatilles de ballet, i tantes coses més que no sé descriure.

Els meus ulls, d’aquest punt en endavant, es dediquen, en moments de carrer, a observar aquesta ciutat plena de petits regals de llum i formosor.

Ara he agafat la guia de Londres que vaig comprar a El Prat abans d’emprendre la més gran fita de la meva història. En la seva coberta es pot veure el Big Ben, torre del Parlament; la gegantina sínia del London Eye, construïda dins el riu per British Airways; un drac de China Town, on els carrers tenen noms escrits en la seva llengua; els anuncis de Picadilly, punt de reunió de joves; la placa del concorregut carrer-mercat de Portobello Road, prop de Notting Hill, on Julia Roberts conegué Hugh Grant; el senyal de l’Underground de Covent Garden, antic mercat de flors on es filmà My Fair Lady amb la gran Audrey Hepburn; i un Cavaller reial amb un vestit amb les inicials de la reina [EIIR]. Encara bo que no m’ha tocat a mi la feina de dissenyar aquesta coberta, doncs no sé ben bé què hi posaria. Durant l’any que vaig viure a Holland Park hi hagués posat l’església de Kensington Church Street –que mai vaig visitar fins que no va venir ma mare– i un carreró prop de Gloucester –al que mirava des de l’autobús cada dia fent-me endinsar en un somni de plantes verdes i art. Avui posaria l’amplitud de la vista d’ocell del meu pis encarat a Canary Wharf –àrea que, com la City, està plena de gratacels i oficines– i l’aire fresc que entra per la meva finestra en les, ja caloroses, nits de pre-estiu.

Quan la meva parella i jo vam recollir el meu germà i la seva companya a l’estació de King’s Cross Saint Pancras, ens van dir que els encantava; sorpresos, vam dir que aquesta àrea és horrible i bruta. Quan els vaig acompanyar de tornada al tren em van dir que ara s’adonaven perquè no ens agradava la zona, després d’haver vist més enllà d’aquells carrers.

D’escriure una ciutat és una cosa impossible –ho demostren els centenars de llibres dedicats al tema– i veure-hi bellesa, depèn de l’atzar.