01 d’octubre 2004

Le fromage

L’havanera diu que l’avi se’n va anar a Cuba a bord del Català; jo vaig venir a London a bord d’easyJet, tot perdent, en aterrar, un dels costums més bonics de la nostra cultura: el menjar. I és que sembla mentida com n’és d’important el que ens omple la panxa dia a dia quan ets lluny de casa. La mala notícia és que no te n’adones d’això fins que no has passat uns dies i ja et mors per menjar quelcom que coneguis.
Menjar és una de les coses que sempre m’ha agradat fer, però no em refereixo a menjar a McDonalds i afartar-se de french fries i Big Macs cent per cent colesterol, zero per cent tradició. Em refereixo a anar al restaurant amb amics o amigues i, tot prenent un bon vi, tastar gustosos plats d’orígens diversos.
A casa sóc l’únic que no sap cuinar. Bé, ara que visc "sol", n'he après una mica, però no com la família. Totes elles saben fer meravelles amb pocs ingredients. A més, una germana és xef, garantint sempre exòtiques noves combinacions de gustos desconeguts.
El vi és important, també, però no ho és tot. Abans de venir, no n’havia begut gaire, convençut de que no m’agradava. Ara el tasto i l’escullo de la llista de vins. A més, no havia saborejat gaire vi estranger (de fora d’España). En aquest país (quasi) tots els vins en són i és sorprenent com llocs que no t’haguessis imaginat et poden acontentar de valent. South Africa és el meu exemple. Mai m’havia pensat que els vins de Graham Beck em podien delectar; però no tan sols a mi, perquè l’he begut i vist a cartes arreu d’Europa. Jo diria que aquí tenen més tradició de veure vi que no pas nosaltres; però no a casa, sinó al restaurant i al pub. Beure vi, i escollir-lo, en una discoteca és habitual. A vegades, però, et tocarà emprar gots de plàstic.
Una altra de les novetats que he descobert aquí ha estat els còctels, i m’he enamorat del Kir Royale, tan senzill com Champagne amb Crème de Cassis.
Triar el restaurant no és tan fàcil. Com a tot arreu pots trobar molts de grecs, xinesos o vegetarians, però també malais, celtes, espanyols o lituans.
Suposso que el fet que el menjar anglés es constitueixi de Fish and Chips i patates al forn, ha fet que el habitants d’aquesta ciutat estiguin encantats a dinar a fora i en cuina també de fora.
El problema que veig és que escollir un restaurant tranquil i bo no és tan fàcil, doncs al contrari que a París o Barcelona, on trobes restaurants fantàstics en carrerons desconeguts, aquí solen estar per zones i tots arrenglerats en el un carrer.
Una de les excepcions, però, és Giovanni’s, un restaurant italià que no hauríem pas trobat si no fóssim tant xafarders i no ens haguéssim aturat per mirar a través d’una finestra. És important, també, donar segones oportunitats i anar als restaurants als que vas dir no, de moment en un principi. D’aquesta manera vaig descobrir Farmhouse Table on l’ànec es desfà i la sopa de llenties és del color de la pastanaga.
Si el que t’agrada és color, camina per Angel i descobriràs una allau de nous paladars, com el Masala Zone, un restaurant de nova i tradicional cuina índia que complau fins i tot a aquells als qui el picant els fa plorar.
De tant en tant, però, és bo recuperar les tradicions i demanar els plats en el teu idioma. Per celebrar el meu aniversari, vam anar a Mar i Terra, on vaig poder ensenyar allò que m’ha fet créixer als meus amics londinencs. Una bona descoberta, va ser, i les boles de formatge de cabra i mel van aigualir-nos de dolçor.
En aquestes nits d’estiu, el que més m’agrada és una conversa compartint una taula de formatges. Al Grape Street trobaràs una nit llarga de calma i vi. La versiò contrària és Gordon’s Wine Bar, a Embankment. Endinsa-t'hi i baralla’t per una taula, que desprès et barallaràs amb tu per decidir quins formatges i quin vi escollir, doncs la llista és interminable. El lloc és meravellós: les parets plenes d’objectes i quadres antics i l’article complet de la boda de la reina Elisabeth. Tot fusta i ple de gent, a dins fa calor i a fora tens el Thames.
Amb formatge vaig gaudir de valent l’altre dia quan la meva amiga americana em va convidar a la seva casa a Fulham. Ella va comprar le fromage a la parada francesa al mercat del dissabte, jo vaig comprar un Valpolicella a OddBins, i ho vam gaudir al seu patio, amb música de Getz i Björk, tot contant els avions que passen sota l’astre Sol d’aquest estiu de fresca.

Imatge: Lunch in Fleet Street, Keystone.
Extreta de The Spirit of London, Paul Cohen-Portheim, 1950.

01 de juliol 2004

A vista d’ocell

Quan em pregunten com és London no sé què respondre. Tothom espera el de sempre: que és gran però els edificis son petits, que és ample però els carrers són estrets, que és multicultural però no hi ha gaire interculturalitat o que hi ha molta gent tot i que et sents sol; però, ara que em disposo a escriure (descriure) les vivències d’aquesta vida que duc aquí, tot ho veig d’una manera molt diferent. No faig turisme per mi mateix, tan sols quan un parent o un amic ve de visita i toca el recorregut de sempre: des de la casa de la Reina Elisabeth [perquè aquí no es diu Isabel], tot creuant Saint James’s Park, arribem a Embankment, voregem el riu i veiem el Big Ben i les Cases del Parlament, creuem el Thames i ens encaminem, fent un mos a Jubilee Gardens, a la Tate Modern, el meravellós museu d’art contemporani, on artistes des de València a Tokio es barallen per exposar. Aquest passeig ens deixa un sabor a tendresa i primavera. Però London no és així, o no del tot. En aquesta ciutat també hi ha brutícia –com a la nostra capital–, i gent mal educada i trànsit i sorolls i rapidesa. Sobretot rapidesa. Sí, m’agrada estar aquí però crec que no vaig començar a estimar la ciutat de veritat fins que no em vaig canviar de casa, del l’oest del centre a l'est de l’oest. Aquell dia, que tot i ser febrer era càlid i assolellat, vaig veure una altra part de London: la minúscula bellesa que ningú veu.

Anar en cotxe no era, llavors, una cosa a la que estava acostumat, però aquell dia em vaig asseure al davant (esquerra) de la furgoneta en la que el nostre amic ens duia, amb totes les nostres pertinències, on, des d’aquest moment, seria la casa nostra. Sortint de Kensington vorejant els parcs, vam arribar al riu que ens acompanyaria fins la City, des d’on un carrer llarg, amb diversos noms, ens deixaria a les fronteres del barri de Bow que, es pot dir, és on vivim. En aquest primer viatge en automòbil vaig veure coses que no veus en altres moments; coses que no m’haurien passat desapercebudes si no hagués viatjat tant de temps en metro. Coses com llums de carrer engalanats com si anessin de boda, petites escultures de metall en cada cantonada, un dansador de bronze subjecte tant sols per les seves sabatilles de ballet, i tantes coses més que no sé descriure.

Els meus ulls, d’aquest punt en endavant, es dediquen, en moments de carrer, a observar aquesta ciutat plena de petits regals de llum i formosor.

Ara he agafat la guia de Londres que vaig comprar a El Prat abans d’emprendre la més gran fita de la meva història. En la seva coberta es pot veure el Big Ben, torre del Parlament; la gegantina sínia del London Eye, construïda dins el riu per British Airways; un drac de China Town, on els carrers tenen noms escrits en la seva llengua; els anuncis de Picadilly, punt de reunió de joves; la placa del concorregut carrer-mercat de Portobello Road, prop de Notting Hill, on Julia Roberts conegué Hugh Grant; el senyal de l’Underground de Covent Garden, antic mercat de flors on es filmà My Fair Lady amb la gran Audrey Hepburn; i un Cavaller reial amb un vestit amb les inicials de la reina [EIIR]. Encara bo que no m’ha tocat a mi la feina de dissenyar aquesta coberta, doncs no sé ben bé què hi posaria. Durant l’any que vaig viure a Holland Park hi hagués posat l’església de Kensington Church Street –que mai vaig visitar fins que no va venir ma mare– i un carreró prop de Gloucester –al que mirava des de l’autobús cada dia fent-me endinsar en un somni de plantes verdes i art. Avui posaria l’amplitud de la vista d’ocell del meu pis encarat a Canary Wharf –àrea que, com la City, està plena de gratacels i oficines– i l’aire fresc que entra per la meva finestra en les, ja caloroses, nits de pre-estiu.

Quan la meva parella i jo vam recollir el meu germà i la seva companya a l’estació de King’s Cross Saint Pancras, ens van dir que els encantava; sorpresos, vam dir que aquesta àrea és horrible i bruta. Quan els vaig acompanyar de tornada al tren em van dir que ara s’adonaven perquè no ens agradava la zona, després d’haver vist més enllà d’aquells carrers.

D’escriure una ciutat és una cosa impossible –ho demostren els centenars de llibres dedicats al tema– i veure-hi bellesa, depèn de l’atzar.